Aquest 4 de juliol fa 20 anys, entrava en vigor la Llei 21/2003 de foment de la pau. El 25 de juny, uns dies abans, el ple del Parlament de Catalunya l'hi havia donat llum verda per unanimitat en la que va ser la darrera sessió de la legislatura 1999-2003, la darrera del govern de Jordi Pujol. L'esperit d'aquesta llei era fixar que les actuacions de l'administració havia de fer en favor de la pau, la justícia i l'equitat en les relacions entre persones, pobles, cultures, nacions i estats; la prevenció i la solució pacífica dels conflictes i les tensions socials i l'enfortiment de l'arrelament de la pau i de la convivència. Aquesta llei que, entre d'altres, ha comportat la creació Consell Català de Foment de la Pau i de l'Institut Català Internacional per la Pau va ser una de les més avançades del món. Fins llavors, només la província de Trento i la regió del Vèneto (Itàlia) havien aprovat normatives en aquest àmbit molt menys ambicioses que la catalana.

Vicenç M, Santaló, lletrat del Parlament, la considerava en el pròleg com una llei «d'atípica» per tenir una aplicació «més orientadora» que «imperativa», a diferència de moltes altres de les que s'aproven a la càmera. Una llei transversal en l'esperit del qual s'ha d'aplicar en la resta de normatives. Joan Surroca (PSC-CPC) va ser conjuntament amb Rosa Bruguera (CiU), Jordi Ausàs (ERC), Àngels Esteller (PP) i Joan Boada (ICV) un dels ponents de la llei. 20 anys després, parlem amb el museòleg, educador i activista, per valorar-ne l'aplicació.

• Ja han passat 20 anys de la seva entrada en vigor. Creu que ha fet la funció per la qual va ser impulsada?

Jo ho puc valorar però des d'una impressió personal com a ciutadà. No he fet un seguiment de com s'ha desplegat en aquestes dues dècades en l'àmbit parlamentari. Aquesta va ser una llei d'especial valor. No només perquè va portar 4 anys de feina sinó perquè altres diputats ja ho havien provat anteriorment i no se n'havien sortit. La llei contemplava la creació del Consell Català de Foment de la Pau i es preveia la creació en cinc anys de l'Institut Català Internacional per la Pau. Aquestes dues coses s'han complert. Ara, el desenvolupament de les relacions de pau a nivell català que és un aspecte que pertocaria al Consell no s'ha fet prou a escala pública. Jo que soc una persona interessada no m'arriba informació d'aquests treballs.

D'altra banda, en l'última dècada han passat moltes coses a Catalunya i ha estat un període difícil per la pau. Crec que s'hauria hagut de visibilitzar més la tasca del Consell per establir ponts per tal d'unir gent que veu les coses diferents dintre de Catalunya.

•  Aquesta va ser una llei força pionera. En què es van inspirar i que buscava?

El primer estiu dels quatre anys que vaig estar al Parlament i conscient que ja s'havien fet intens abans, vaig elaborar un redactat de llei de màxims absolutament revolucionari. No hi pot haver pau si no canvia la sanitat, l'ensenyament, altres paràmetres de justícia social. Des del meu mateix grup ja m'hi van tirar molta aigua. Jo el que pretenia era obrir un debat perquè una llei que vol fomentar la pau era important que tirés endavant amb debat i consens. Al final, tots els grups vam acabar pactant. Jo diria que va acabar tirant endavant gràcies a un fet negatiu: la Guerra de l'Iraq perquè es va visualitzar que la ciutadania apostava per la pau.

La llei apostava per cosa pràctica: no només manifestacions i colomets de la pau sinó un canvi de mentalitat de la gent i en contra d'idiologies negatives a favor de la guerra, el conflicte... A nivell personal i per deformació professional, jo apostava per la creació d'una Xarxa de museus de la Pau, vinculats amb museus ja existents, però això per diferents raons (no pas polítiques) no va poder tirar endavant.

• Tal com és l'arc parlamentari aquesta llei seria ara mateix impossible?

 Desgraciadament, i sense saber que passaria, crec que sí. M'hi vaig dedicar 4 anys, des del primer a l'últim dia, i malgrat ser grups i estils diferents, les persones que ens va tocar treballar eren bona gent i varen veure la necessitat d'arribar a acords per fomentar la cultura de la pau. Però en aquell moment no hi havia els espectacles que hi ha ara en el ple. Hi havia moments de tensió, però mai crits, paraules fora de lloc... Llavors no era una bassa d'oli, tot i que malgrat les diferències, hi havia voluntats de consensos.

• Ser pacifista és avui més difícil que fa 20 anys?

Jo crec que estem passant un moment de crisi. Sempre que hi ha hagut un canvi això es produeix: el pas de l'era analògica en la qual jo vaig néixer a l'era digital i de la intel·ligència artificial és un canvi tan important com el canvi que hi va haver al neolític o en el renaixement. Ara, és el quart gran moment de canvi de la humanitat. Per tant, com en tota època de crisi, ens cal lluitar més que mai a favor de la pau. Cert, que ara estem en un mal moment. Ens cal paciència i aguantar el cop pels anys vinents perquè tot evoluciona molt més de pressa i el període de transformació al que adaptar-nos serà més ràpid que els anteriors.

📸 Revista Emporiom