• Què és Combatants for Peace?

És un moviment binacional establert l'any 2006 per excombatents de l’exèrcit militar israelià, exfedaïns i expresoners palestins que van decidir assentar les bases per treballar junts contra l'ocupació i la guerra, a través de la resistència no-violenta, i aconseguir la pau entre Israel i Palestina. 

• Com ha afectat la teva vida i com a activista la guerra actual a Gaza?

Per a mi, el 7 d’octubre va ser com si tot s’esfondrés. Tant com Iris, ciutadana israeliana, com a activista per Combatants for Peace. Al principi va ser molt dur parlar entre nosaltres. A un company de Ramal·lah, li vaig dir "us odio a tots”. Ell va dir que no es creia que aquests sentiments fossin reals. 

Però puc dir amb orgull que hem continuat treballant plegats perquè confiem els uns amb els altres. Primer, es van fer reunions entre israelians per compartir el nostre dolor i, paral·lelament, es van fer trobades només de palestins per tenir un espai segur. Tenim activistes palestins que han perdut més de 20 membres de la família a Gaza, i activistes israelians que el 7 d’octubre van perdre amics i familiars.

Em vaig adonar que no veiem les mateixes pantalles. Consumim mitjans de comunicació diferents, i aquesta és una de les raons per les quals no ens entenem entre nosaltres. És molt difícil i dolorós. Però quan ens preguntem: “quin és el nostre objectiu com a activistes per la pau?”. La resposta és el moviment binacional.

• Tu t’has criat a Israel i has escoltat sempre una única narrativa. Com vas canviar de perspectiva? 

Jo vaig créixer amb una narrativa comuna entre la societat israeliana, especialment per a la segona generació de l’Holocaust. Segons aquesta versió, Israel és l'única terra per als jueus. Un país petit rodejat d’enemics dels quals ens hem de protegir. Estava molt orgullosa de ser israeliana i sionista. Quan em vaig fer gran i era professora vaig entendre que alguna cosa no estava bé, especialment en matèria de drets humans. Però no em vaig molestar a intentar entendre què passava, tot i que creia en l’educació per la pau. 

El 2017, la meva filla petita em va dir que no volia fer el servei militar. La meva resposta va ser, per primera vegada, escridassar-la. Per mi era obvi que havia d’anar-hi. Però em vaig adonar que tota la meva vida havia estat educant en el pensament crític, i no estava respectant l'opinió de la meva filla. Tot i acceptar fer servei civil, les autoritats militars li van fer passar 104 dies a la presó militar. Vaig començar a fer-me preguntes per buscar la veritat. Em vaig unir al moviment Women Wage Peace, i vaig fer tours a Cisjordània. Aleshores vaig poder veure i entendre com és la vida diària d’un palestí o palestina sota l’ocupació. Vaig començar a escriure i publicar a les xarxes socials, i em van cridar per una audiència amb el Ministeri d’Educació per acomiadar-me com a professora.

Amb 52 anys vaig conèixer per primera vegada a la meva vida a una dona palestina, que s’ha convertit en la meva millor amiga. Ara som família. No m’ho hauria imaginat mai. A Israel pots viure tota la teva vida sense conèixer un sol palestí. La meva ciutat està a 14 km de la ciutat palestina més propera, Tulkarm, a Cisjordània. Les tanques i els murs no només són físics, també estan a la ment i al cor. Una persona palestina podria viure tota la seva vida coneixent només a un israelià en uniforme militar, que és aterridor. No ens coneixem entre nosaltres. Hem crescut amb el cervell rentat.

"Tindrem coexistència quan hi hagi pau i parem l'ocupació".

• Diries que Combatants for Peace és un exemple de treball conjunt per la pau, però també de coexistència?

No, perquè ara mateix no hi ha simetria. Israel està ocupant i els palestins estan per sota. Tindrem coexistència quan hi hagi pau i parem l’ocupació. La manera d’arribar-hi és, en primer lloc, entendre el dolor de les dues parts i que la guerra no ajuda a cap bàndol. La guerra a Gaza és una oportunitat per entendre-ho. S’han matat 139.000 persones i cada dia va en augment. Més de 17.000 nenes i nenes han mort. Milers de persones sense cases, ni menjar ni aigua o electricitat.

Tampoc hi ha seguretat per a Israel, per això es continua bombardejant i matant. Encara hi ha ostatges, i algunes noies joves que van ser violades potser ara estan embarassades. Hi ha gent que no se sent segura per tornar a casa seva, tant al nord com al sud, per les bombes. A Cisjordània, dia mor gent i han de marxar de casa seva per por dels colons. Les presons a Israel estan plenes de palestins, i n’estan pensant construir una altra perquè ja no hi ha lloc. Ningú està segur. Així que la guerra no és la solució. 

Hi ha 14 milions de persones entre el riu Jordà i el mar Mediterrani, i aquestes persones no marxaran. Així que continuar amb les matances no és útil per a ningú. Així que espero que aquesta realitat arribi a la ment de les persones que volen viure en pau, amb seguretat, i amb els mateixos drets i llibertats. El 1973 hi va haver la guerra més gran entre Egipte i Síria, on van morir 500.000 persones a Israel. Ningú hauria pensat que fos possible que el president egipci vingués a firmar per la pau 3 anys després. Egipte era el principal enemic. Però en 50 anys gairebé ningú ha mort a la frontera israeliana-egípcia. No ens agradem, però vivim segurs.

• Es fa difícil pensar que una societat com la israeliana, que ha viscut una experiència tan terrible com l’Holocaust, pugui estar actuant d'aquesta manera.

Jo sovint em pregunto el mateix. Hi ha una frase en hebreu que utilitzem en referència a l’Holocaust, que diu: “Recorda, i no oblidis”. Crec que amb la guerra del 67 i la presa de Cisjordània i Gaza, l’extremisme religiós i el sionisme van créixer dins de la societat israeliana, i els valors humanitaris van anar a menys. Han augmentat el judaisme i la idea d’”el poble escollit”, en lloc d’aprendre i ensenyar als nostres nens i nenes a veure a tothom com un ser humà, i a prendre responsabilitat dins la seva societat, ajudant a les minories i als refugiats, i a tothom que ho necessiti. Als israelians ens encanta dir que som bones persones, però no som capaços de veure què estem fent davant dels nostres nassos. Amb el temps això ha empitjorat, i hem deixat de veure als palestins com a éssers humans. Com a segona generació de l’Holocaust, crec que tinc dret a dir que estem fent el mateix a Gaza. Si algú a Israel ara veu aquesta entrevista, s’enfadarien molt amb mi. Però cada vegada estic més segura de què estic dient. 

En un viatge escolar, durant la visita a un camp de concentració, vaig preguntar al guia, que era israelià, quina era la diferència entre l’Holocaust i qualsevol altre genocidi. Em va dir que el genocidi als jueus va ser industrial, no amb matxet, com a Ruanda. Això és el que estem fent: estem utilitzant tècniques i sistemes d’alta tecnologia per saber quantes persones innocents és correcte matar. Així que per a mi és el mateix.  

"Crec que la comunitat internacional n'ha tingut prou i entén que la situació entre Israel i Palestina pot encendre la regió i el món sencer".

• El teu pas per Barcelona coincideix amb una sèrie de protestes que estan tenint lloc a Israel, demanant la dimissió del president Benjamin Netanyahu. 

Les protestes contra Netanyahu i el seu govern van començar abans del 7 d’octubre, i en aquell moment semblava que culminarien amb èxit. Però, després del 7 d’octubre, la gent es va ensorrar. Hi ha ciutadans que han perdut les seves cases i la feina, altres s’han allistat a les files de l’exèrcit, i hi ha la qüestió dels ostatges. Al principi, les famílies pensaven que el govern els ajudaria. Però molta gent ara ha entès que no poden creure al govern perquè tornin els ostatges vius. Així que es manifesten contra aquest govern per parar la guerra, arribar a un acord i tornar els ostatges. Realment, però, no sé si tota aquesta gent entén que amb un alto el foc no n’hi ha prou. Es necessita un acord polític per tot el territori. 

Hi ha dies que tinc esperança i crec que es podrà fer. Crec que la comunitat internacional n’ha tingut prou i entén que la situació entre Israel i Palestina pot encendre la regió i el món sencer. Estem en un atzucac, però confio que una gran crisi com aquesta es pot convertir en una oportunitat.

• Tot i que hi ha hagut intents per part de la comunitat internacional per demanar un alto el foc, encara hi ha alguns països que comercialitzen amb armes a Israel. N’hi ha prou amb reclamar un alto el foc, o s’hauria de fer un boicot igual que es va fer amb Sud-àfrica?

Quan alguna cosa no quadra, s’ha de mirar qui controla els diners i l’ego. Israel no és independent ni econòmicament ni en armes. Igual que els palestins, que tampoc en tindrien si no se’ls hi proporcionés des de l’estranger. No pots demanar a israelians i palestins que parin de lluitar i continuar enviant diners i armes. N’ets responsable. Així que s’ha de parar l’aixeta perquè ja no n’hi hagi prou per continuar. 

Sobre el boicot, tinc una barreja de sentiments. D’una banda, entenc que és una via de resistència no-violenta, i fas entendre a la gent que no estàs d’acord amb el què fa deixant de comprar els seus productes, escoltant la seva música o visitant el país. Però, d’altra banda, hi ha intel·lectuals i artistes que són d’esquerres i estan publicant i expressant coses des del cantó de la pau. Així que si fas boicot per a tothom, estàs perdent aquest punt de vista. Desafortunadament, però, entenc que és una de les maneres de fer saber a Israel i la seva gent que no podem continuar cometent crims contra la humanitat. Igual que Hamàs, que també comet crims contra la seva pròpia gent. Ningú se’n beneficia d’això. 

• Des de la cooperació municipalista catalana, com es pot contribuir en la pau a Palestina i Israel?

En primer lloc, soc conscient que a Europa hi ha hagut moltes protestes propalestines, però no s’ha d’escollir un bàndol. Sé que és fàcil, i la gent té dret a estar al costat de Palestina, però això no ens ajuda. Hi ha gent de pau en ambdós bàndols. Si a la manifestació es crida “From the river to the sea, Palestine will be free” [Des del riu fins al mar, Palestina serà lliure], no em puc unir. Perquè aleshores... on haig d’anar? Jo aposto més per “From the river to the see, only peace will set us free” [Des del riu fins al mar, només la pau ens farà lliures], perquè aleshores tots podem ser-hi. Això seria una crida internacional per la pau. Aquest missatge és important per a mi. 

Un altre element important és l’educació a tot el món. S’ha d’ajudar la gent jove a entendre què és la humanitat arreu. Crec en la humanitat a través de la connexió de les persones de diferents societats, deixant-les ser i coneixent-se. Quan connectes amb algú d’una altra societat, no pots tornar enrere. Aquesta és la clau: apostar per l’educació, la humanitat, la pau, la seguretat i els drets humans.

El 12 maig celebrarem la dinovena cerimònia binacional israeliana-palestina del Dia del Memorial per recordar les víctimes dels dos bàndols. El 15 maig és el dia de la Nakba, la catàstrofe palestina que va començar el 1948 i encara continua. Aquell dia farem un memorial conjunt on parlaran testimonis palestins i israelians que han perdut éssers estimats tant el 7 d’octubre com a Gaza, i es farà una crida per la pau. Per a mi, això enviarà un missatge molt poderós.