Uma Alcaide Jawo l'han fet activista contra la mutilació genital femenina. Amb només tres anys, ella la va patir en primera persona a Gàmbia, país d'on és originària. Encara avui en pateix les conseqüències, tant físiques com mentals. Amb 25 anys té força per treballar contra una pràctica que, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), han patit 200 milions de dones i nenes a tot el món i que si no s'atura, fins al 2030, pot arribar a posar en perill la vida i la salut de 4,5 milions de nenes cada any. Amb motiu del Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital que se celebra el 6 de febrer, conversem amb aquesta jove que és intèrpret al Consell Comarcal d'Osona i voluntària a la Fundació Humanitària Dr. Trueta.

• Suposo que el testimoni de qui l'ha patit és qui més pot ajudar a conscienciar sobre la necessitat de lluitar contra la mutilació genital femenina.

En el meu cas, ser-ne una supervivent, és el que em porta a prendre un paper actiu. En la meva realitat (família, entorn...), la mutilació genital femenina és una pràctica que existeix, que s'ha de fer, que és ben vista. El fet que de veure, ara, aquesta pràctica des de Catalunya fa que no ho vegi com una cosa normal. Al contrari, és una pràctica molt greu que cal combatre.

El meu camí d'activista diria que va començar fa uns quatre anys. Un estiu vaig marxar al meu país i em vaig trobar que una nit una nena va morir. Al poble hi havia mil i una raons per justificar aquella mort (bruixeria, malaltia, haver nascut malament...) però s'amagava el veritable motiu: la mutilació. Allò em va xocar moltíssim perquè la raó real era una pràctica que jo també havia patit però s'amagava.

Un any després em vaig trobar amb una situació similar amb la meva neboda, que llavors estava a punt de venir cap a Catalunya i a qui vaig sentir que la volien mutilar. Aquell cas m'afectava directament i em va portar a actuar i a buscar ajuda per frenar-ho. Amb el suport d'entitats com la Fundació Wassu es va poder aturar i ara ella és aquí i està bé. Haver-ho patit tu i viure-ho al teu entorn directe és un fet que marca molt.

• Aquest posicionament públic seu, com l'ha viscut a la seva família on la mutilació és una pràctica socialment acceptada?

Lògicament, malament. Estic anant a contracorrent d'allò que creuen. Han d'anar paint que jo estic en contra del que ells consideren una pràctica associada a una identitat, una tradició... Una pràctica que per a ells està bé i és correcte. És un fet difícil de portar.

• Hi ha companyes del seu poble i de la seva edat que deuen justificar aquesta pràctica.

Aquestes persones, igual que jo en el seu dia, viuen en una realitat on això és el correcte. Una pràctica integrada en el dia a dia. Molt normalitzada. Aquí també passa que es fan coses perquè s'han fet sempre, òbviament sense ser tan nocives per la salut. Es fan sense pensar el perquè.

Molta gent no sap que quan et practiquen la mutilació hi ha efectes sobre la salut que et perduraran tota la vida. Parlant amb noies que pateixen determinats dolors provocats per mutilació i que et diuen «no pot ser. Ha de venir d'alguna una altra cosa».

• La mutilació comporta una afectació física per la persona però també una de menys visible: la mental.

Jo penso que si be les conseqüències físiques t'acompanyen durant tota la vida, les mentals són molt més greus. A mi em va passar amb 3 anys i el meu record és més difús. Però hi ha a qui l'hi passa amb 15 anys i se'n recorden plenament, provocant trauma, angoixa... amb uns efectes gravíssims.

És la primera vegada que explico públicament que soc una supervivent. Estic fent un procés per poder-ne parlar. En alguna altra entrevista havia parlat de la lluita però no explicant el meu cas particular. He patit i continuo patint-ne les conseqüències mentals. Són coses que vaig treballant però hi són.

• La mutilació genital femenina es pot i s'ha de combatre des de Catalunya o l'acció més efectiva és sobre el terreny en els països on més es practica?

Crec que s'ha de fer des de tot arreu. En els països on es practica és determinant però també des d'aquí. Pensa que un 30% de les persones que arriben a l'Estat espanyol de països on es practica la mutilació genital femenina venen cap a Catalunya. Catalunya és pionera en el sentit que va ser dels primers llocs on fixar un protocol d'actuació en detectar-ne casos de risc. I cal fer-ne conscienciació. Tu, per exemple, vius en un lloc on, potser sense saber-ho, convius amb persones que han patit la mutilació i amb persones que l'han practicada o han autoritzat practicar-la.

• Què hi pot fer el seu activisme?

Això que estic fent ara. Visibilitzar-ho de totes les formes possibles amb xerrades, a les xarxes socials o on sigui. Jo i les altres noies que ho hem patit ens hem de posicionar clarament. Donar el nostre testimoni de les seves conseqüències. Un dels grans problemes per combatre aquesta pràctica ha estat el silenci. Una cosa amagada no és visible. Als ulls de la societat no existeix. És com si no estigués passant. Un testimoni en primera persona serveix molt més per conscienciar que no pas un marc teòric que escrigui qualsevol institució. Ho hem de visibilitzar, parlar, informar.