Dues setmanes després de que tots els focus de la comunitat internacional s’haguessin posat -i continuïn- en la invasió russa d’Ucraïna, al Senegal va esclatar un nou episodi en la guerra de baixa intensitat que els darrers quaranta anys s’ha traduït en enfrontaments bèl·lics discontinus a la regió meridional de la Casamance. Un dels molts conflictes oblidats que hi ha al món i el més antic encara actiu a l’Àfrica occidental.

En aquesta ocasió l’exèrcit senegalès va emprendre la matinada del 14 de març un seguit de ràtzies de represàlia contra les bases militars de la facció del Mouvement des Forces Démocratiques de la Casamance (MFDC) liderada per Salif Sadio, al llarg de la zona fronterera amb Gàmbia. Aquests atacs, amb el suport d’aviació i artilleria i el desplegament de forces terrestres, han destruït les bases d’operacions del MFDC a la zona, però han provocat alhora una de les majors crisis de persones desplaçades que ha viscut el Senegal les darreres dècades, davant el desconeixement i la indiferència internacionals. D’una banda, al menys 6.350 persones han estat ateses per les autoritats gambianes com a refugiades internacionals quan han accedit a Gàmbia fugint de la destrucció dels seus pobles, ubicats a les zones controlades pel MFDC i bombardejades per l’exèrcit. I d’altra banda, es calcula que entre sis i set mil persones més han abandonat les seves cases per anar a altres zones pacificades de la Casamance, sovint cercant aixopluc als habitatges d’altres familiars. En total més de 12 mil persones desplaçades forçoses en dues setmanes de conflicte.

“A la meva comunitat hi ha 16 pobles que ja no hi viu ningú, tothom a marxat”, explica Karamba Badji, originari de la Casamance. “Han deixat enrere moltes coses, els infants han hagut d’abandonar l’escola i les màfies aprofiten aquesta situació caòtica per complicar la vida a la gent”, afegeix.

Context i antecedents del conflicte

A la dècada dels 70, la sequera persistent a la regió del Sahel va afectar durament l’economia senegalesa i va agreujar l’abandonament en què el govern tradicionalment havia mantingut la regió de la Casamance des de la independència el 1960. En aquest context, el 26 de desembre de 1982 una manifestació pacífica per reclamar al govern de Dakar que corregís aquesta situació va ser reprimida amb foc real, provocant que el MFDC iniciés una resistència armada i reclamés la independència d’aquesta regió semi enclavada, separada de la resta del país -excepte en el seu extrem oriental- per Gàmbia. Karamba Badji reafirma “l’històric abandonament de la població de la Casamance per part del govern central” i creu que “acabarà arribant un president que doni més autonomia a la regió per acabar amb el conflicte”.

Tot i que l’any 1996 el govern i el MFDC van iniciar converses de pau i des del desembre de 1999 s’han signat diversos alto-el-foc, la Casamance està encara avui lluny de poder-se considerar pacificada. Després de la mort el 2007 a l’exili francès del seu líder carismàtic, Agustin Diamacoune Senghor, el MFDC es va fragmentar en diversos grups, sovint enfrontats pel lideratge i per les fonts de finançament a través del control del tràfic de fusta tropical, marihuana, armes i mercaderies i altres activitats il·legals. Els dos grups més importants adscrits al MFDC que hi ha actualment són el liderat per Salif Sadio, actiu al nord de la Casamance a la zona fronterera amb Gàmbia a la regió de Ziguinchor, i el liderat per César Atoute Badiate, actiu al sud de la Casamance al llarg de la frontera amb Guinea Bissau.

Els factors que han contribuït al fracàs del procés de pau i a l’enquistament d’aquesta guerra tenen a veure, d’una banda, amb la manca d’una política de reinserció dels guerrillers que volen deixar les armes. I d’altra banda amb la utilització política que el govern senegalès fa del conflicte per guanyar suports a altres regions del país quan baixa la seva popularitat. En tot cas, malgrat ser considerat un conflicte de baixa intensitat, en els 40 anys que dura ja ha deixat un balanç de 5.000 persones mortes i més de 60.000 desplaçades.

Esdeveniments recents

Després d’un període de calma relativa, amb incidents puntuals causats per les mines antipersona que hi ha a la regió o enfrontaments esporàdics entre faccions del MFDC i/o amb l’exèrcit, el darrer any s’han produït diversos episodis que han suposat una escalada de la violència armada:

• Març de 2021: tres sectors minoritaris de la fragmentada MFDC (Assaninga, Oukana Tachkone, i el Grup d'Ousmane Niantang Diatta) van acordar la coordinació i unificació d’esforços polítics i estratègics.
• Maig de 2021: l’exèrcit senegalès va bombardejar les bases rebels de César Atoute Badiate, a la frontera amb Guinea Bissau.
• Gener de 2022: es produeix un atac en territori gambià de la facció del MFDC liderada per Salif Sadio contra forces senegaleses desplegades sota mandat de la Comunitat Econòmica dels Estats de l'Àfrica de Oest CDEAO. En l’assalt moren quatre soldats i set més són fets presoners. Aquests set soldats són alliberats el 14 de febrer amb la mediació de la Comunitat de Sant’Egidi.
• En represàlia, el 14 de març de 2022 l’exèrcit senegalès llança l’actual ofensiva contra les bases de Salif Sadio al nord de la Casamance, que provoca el desplaçament forçat d’unes 12 mil persones i un número encara indeterminat de víctimes mortals i ferits.

El camí cap a la pau i el rol dels municipis catalans

Amb aquest panorama, i considerant també la situació de canvi polític que està vivint el Senegal, des de la societat civil i molt especialment els moviments de dones, han jugat i mantenen avui encara un paper fonamental en el procés de pau a la Casamance. Ja al 1993 es va crear el Moviment de Dones per la Pau a la Casamance (MOFEPAC) i uns anys més tard sorgeix la Plataforma de Dones per la Pau a la Casamance (PFPC), amb l’objectiu de participar activament en el procés de pau a través d’iniciatives com marxes pacífiques, tallers de reflexió i sensibilització, fòrums de debat, reunions amb autoritats, etc. També les dones que s’encarreguen dels fetitxes dels boscos sagrats tenen una certa influència sobre els guerrillers del MFDC.

Altres actors rellevants en el procés de pau són les autoritats tradicionals, l’Església Catòlica i algunes ONGs i entitats de la societat civil, entre les que es troben dues amb qui els Fons Català hi ha col·laborat des de fa anys en diferents projectes: FODDE i USOFORAL. Precisament USOFORAL, que té la seva seu a Ziguinchor, està desplegant en aquests moments un estudi diagnòstic de les necessitats de les persones desplaçades i de les famílies que les acullen a les seves cases.

Aquest diagnòstic servirà per obrir una campanya d’emergència i atendre les necessitats identificades en aquesta zona prioritària de la cooperació municipalista catalana, gràcies a la presència als pobles i ciutats de Catalunya de 24.717 persones originàries del Senegal (dades oficials de l’IdesCat a 1 de gener de 2021), moltes d’elles de la regió natural de la Casamance. Aquesta xifra és probablement més propera a les 30 mil persones, si considerem la població que encara es troba en situació irregular o que no ha pogut accedir a l’empadronament.

Per això la situació actual interpel·la directament a la ciutadania d’origen senegalès resident a Catalunya, una part important de la qual és originària de la zona afectada pel conflicte, i de forma més àmplia als ajuntaments on hi resideixen i a la ciutadania general que han donat suport a la trentena llarga de projectes de cooperació actius a data d’avui al Senegal.

“Se que el que està passant a Ucraïna és més greu, però el patiment a Ucraïna i al Senegal és igual d’important”, relata Badji, “Estem parlant de vides de població innocent”.

Joan Ribas - Cap de l'Àrea d'Àfrica del Fons Català