Invasió, crisi migratòria, amenaça. Aquestes eren algunes de les paraules que s’utilitzaven el 2015 per referir-se al milió de persones que fugia de la guerra de Síria i que es va trobar les portes d’Europa tancades.

A dia d’avui, des de fa ja tres setmanes, la guerra a Ucraïna ha provocat la fugida de 3 milions de persones a països veïns, l’èxode més ràpid al continent des de la Segona Guerra Mundial. El relat informatiu ha abandonat el discurs d’alarma que tant ha fet servir en altres moviments migratoris, i fins i tot ha canviat la connotació de la paraula “refugiat”. Els mateixos periodistes de cadenes internacionals puntualitzaven que en aquest cas es tracta de refugiats “rossos amb ulls blaus”.

Què diferencia, doncs, una persona refugiada de Síria, Afganistan o Mali d’una d’Ucraïna? Què determina el tracte que rebrà a les portes d’Europa?

Davant la guerra a Ucraïna, la Unió Europea ha activat la Directiva de Protecció Temporal per acollir i garantir els drets de la població víctima de la guerra durant tres anys, un mecanisme que no s’ha utilitzat en ocasions similars com en la guerra de Síria el 2015 o la presa de Kabul pels Talibans el 2021, i que ha deixat a la seva població totalment desprotegida.

“Estem immersos en un sistema hegemònic eurocèntric i colonialista que dona cobertura a aquelles persones que queden sota el seu paraigua, és a dir, aquelles que veu com a iguals, però no ho fa -o no amb les mateixes condicions- amb aquelles que representen l’alteritat”, explica Dilara Ekmen, responsable d’incidència social i política de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). A més, afegeix que hi ha altres factors que determinen l’actuació de la Unió Europea en aquesta crisi, com els interessos geopolítics.

L’habilitació de vies legals i segures i l’acollida digna és el que tantes organitzacions fa anys que demanen, i l’actuació amb la guerra a Ucraïna fa evident que a Europa no hi ha una manca de capacitat per acollir, sinó una manca de voluntat política. Encara hi ha milers de persones encallades en condicions infrahumanes a Grècia, al corredor dels Balcans, a la frontera de Bielorússia amb Polònia i a Ceuta i Melilla.

De fet, a principis de març unes 2.500 persones d'origen subsaharià van intentar saltar la tanca de Melilla, l'intent més nombrós registrat mai segons la delegació del govern espanyol, en el qual va haver-hi desenes de ferits per la violència exercida per la Guàrdia Civil i pel perill de les mateixes concertines. Diverses ONG van denunciar devolucions en calent de menors, una pràctica il·legal a l'estat. 

Cristina Mas, enviada especial del Diari Ara a Ucraïna, celebra la ràpida resposta d’acollida a Europa després d’haver vist el patiment de la societat civil ucraïnesa colpejada per la guerra, però recorda tota aquella gent que “encara està morta de fàstic en una situació de violència institucional en els camps de contenció de les illes gregues”.

“És un exemple de discriminació”, afegeix, perquè “si tu mires com s’han de mirar les demandes d’asil, que són demandes individuals de gent que es troba en una situació determinada, encara que reuneixin tots els requisits per ser acollits a Europa segueixen avui estant frenats a les fronteres”. El que s’ha activat en aquests casos “són murs i tanques amb polítiques migratòries d’una cruesa inusitada i immoral” explica Victòria Planas, cap d’Acció Humanitària i Emergència del Fons Català.

Discriminació i racisme

No només hi ha un tracte diferencial entre crisis humanitàries, sinó entre la població resident a un mateix país, tal com es va poder veure els primers dies de l’èxode a Ucraïna. Hi havia persones racialitzades residents al país que no rebien la mateixa atenció que la població no racialitzada durant l’evacuació. “Un cop més el tractament diferencial es fa cruelment patent, posant el focus en el factor racial” apunta Victòria Planas, “el sistema de protecció per a les persones que fugen de la guerra és racista”.

El mateix indica Musa (nom fictici per preservar la seva privacitat), un estudiant nigerià resident a Ucraïna que va marxar a Bèlgica quan va esclatar la guerra. Musa declara que, tot i haver pogut viatjar, “la gent amb passaport ucraïnès té més oportunitats i prioritat que les que tenim permís de residència com jo, que generalment són d'orígen africà, indi... Estem esperant a veure si podem rebre el mateix tracte perquè també venim d’Ucraïna i tenim un document legal que ho demostra”.

La protecció de la població refugiada ucraïnesa és motiu de celebració, però és important aprofitar l’ocasió per prendre consciència de les raons que porten als governs a donar una resposta o una altra davant les crisis humanitàries. “Haurem de reflexionar sobre per què ens interpel·la més el patiment d’unes persones o unes altres i mostrem més o menys solidaritat en funció de l’origen de les persones”, diu Dilara Ekmen des de la CCAR, “i en aquest sentit caldrà identificar quin rol hi juguen mitjans de comunicació i governs quan en unes situacions creen i reprodueixen narratives criminalitzadores de la solidaritat i en altres les celebren.”

📸 Imatge de portada: Maria.ipunt