La lluita de les dones migrades dedicades a les cures i la neteja: de Catalunya al Líban
Vania Arana i Julia Soanirina expliquen la necessitat d'organitzar-se per defensar els drets laborals davant la desprotecció institucional
Actualment hi ha molts països, també el nostre, on els drets laborals de les persones que es dediquen a les cures i la neteja, en la gran majoria dones, no estan garantits. Davant la manca de polítiques de protecció per part dels governs, aquests col·lectius veuen l'aliança com l'única via per defensar-se i lluitar pel canvi i la dignitat. Catalunya i Líban tenen aquesta lluita comuna, i amb motiu del Dia Mundial dels Drets Humans, n'hem parlat amb Julia Soanirina (Madagascar), fundadora de la Migrant Domestic Worker Alliance al Líban, i Vania Arana (Perú), portaveu i presidenta del sindicat Las Kellys Catalunya.
Abús del sistema Kafala al Líban
Les treballadores de la llar a diversos països d'Orient Mitjà i del Golf es regeixen pel sistema Kafala, una estructura que les obliga a tenir un visat patrocinat per poder treballar al país. Aquest sistema, sovint associat a un tipus d'esclavitud moderna pel seu grau d'explotació, deixa les treballadores excloses del marc legal del país i queden en mans de la persona que les contracta i les patrocina, fins al punt de perdre tot el poder sobre la seva vida, la presa de decisions i fins i tot l'accés al seu passaport. Hi ha casos d'impagament, de privació de dies de descans, d'abús sexual, maltractaments... En els contextos més extrems hi ha hagut dones que s'han suicidat.
"Perds la teva dignitat, perds la teva llibertat, i fins i tot et poden prohibir, per contracte, enamorar-te, casar-te o tenir fills", explica Julia Soanirina, que fa anys va decidir alçar la veu per denunciar les vulneracions de drets que pateixen les treballadores domèstiques migrades al Líban.
En aquest petit país d'Orient Mitjà hi ha unes 250.000 treballadores domèstiques registrades, que representen el 4% de la població. La majoria d'elles són d'Etiòpia, Bangladesh, Sierra Leona, Filipines i Sri Lanka.
Precarietat de les cambreres de pis d'hotel a Catalunya
Tant a Catalunya com a l'Estat espanyol, les cambreres de pis als hotels i pisos turístics estan en una situació de precarietat laboral i poc accés als seus drets. La majoria d'elles, dones migrades, han de fer llargues jornades laborals per aconseguir un sou que les permeti sobreviure. Hi ha un desequilibri marcat entre els salaris de les cambreres de pis i els beneficis del sector hoteler, que factura milions d'euros cada any.
És una feina invisibilitzada que genera molta pressió i desgast per qui la fa, fet que en moltes ocasions genera conseqüències de salut.
La principal causa d'aquesta precarietat és la contractació a través de terceres empreses que eludeixen aplicar els convenis sectorials pertinents. Per donar resposta a aquesta realitat el Parlament va aprovar, el 2018, la creació d'un distintiu de qualitat per combatre la precarietat de les cambreres de pis, però encara no ha entrat en vigor. Vania Arana apunta que des de les institucions "es neguen a acceptar" aquest fet i que és molt importar conscienciar tant a les administracions com a la població, que viu d'esquenes a aquesta realitat.
Organitzacions de base per defensar els drets laborals
Tant la Julia Sonirina com la Vania Arana representen la voluntat de canvi als seus territoris. Davant la vulneració de drets humans en l'entorn laboral, han decidit formar part de moviments que qüestionen i confronten el sistema que les oprimeix per tal d'aconseguir la dignificació de la seva feina. Al Líban, Soanirina, va fundar la Migrant Domestic Workers Alliance el 2016, per contribuïr a la lluita contra el sistema kafala, el racisme, el masclisme i el classisme a que estan sotmeses cada dia les treballadores domèstiques. Per altra banda, Arana va ser part del grup que va crear Las Kellys (acrònim de l'expressió "las que limpian"), primer com a assocació de Barcelona i després com a sindicat de Catalunya, per fer incidència política sobre la precarització de les cambreres de pis.
Les dues coincideixen quan fan referència a la unió i el sentiment de comunitat que els ha portat ser part d'una organització que les permet unir coneixement, compartir experiències i construïr nous escenaris.